Auscultació mediata i immediata

Hospital de la Charité, Paris, 1816. El metge RTH Laennec assisteix una dona amb un problema de cor. Prova d’auscultar i palpar el tòrax per mirar d’identificar la malaltia. Sense resultat, però, en ser una dona corpulenta. Considera recolzar directament la seva orella damunt el tòrax de la malalta –en posició d’escolta, símbol del metge modern: “sóc el meu propi instrument”- per tal d’escoltar amb atenció –auscultatio- els batecs. Però és una jove dona i no gosa fer-ho. De sobte, en un exercici d’associació acústica, veu un quadern de paper a la tauleta, l’agafa, el caragola, col·loca un extrem contra el pit de la malalta i recolza la seva orella a l’altre, i escolta de manera clara i distinta els batecs del cor. Laennec és conscient de la importància del descobriment en el moment de localitzar els signes patològics al cor i als pulmons. El tub de paper, perfeccionat, rep el nom d’estetoscopi –veure el pit. S’acaba d’obrir la porta a unes noves relacions socials de la medicina, de la trobada entre el metge i el malalt, a un nou món de signes que només el metge és capaç de veure o llegir.

En el trànsit al segle XIX naixia la clínica –kline, llit. Entesa com a un nou escenari mèdic: l’hospital, el llit del malalt, com a lloc de formació. Naixia així la mirada clínica, amb la finalitat d’objectivar els símptomes i obtenir els signes de la malaltia. En la nova tasca, el relat del malalt, el testimoni subjectiu és progressivament abandonat. La mirada clínica forçà també un canvi professional radical: l’observació sistemàtica del malalt, nou objecte d’estudi, requeria noves formes d’apropar-se, llegir i entendre la malaltia. Els sentits seran la guia del nou metge i el resultat de la seva experiència serà compendiat en la formació del seu judici clínic –l’ull clínic.

L’abandó progressiu de les teories especulatives no fou pas fàcil. Encara menys l’ús de la nova guia: fou necessària una educació dels sentits, un exercici estetoscòpic més subtil que la simple memorització. S’inicià així un lent procés de creació de codis aucultatoris: llenguatges entesos com a mitjà de producció de coneixement diagnòstic i de definició de la malaltia. La classificació, interpretació i normalització dels nous signes formà part d’un complicat procés de negociació i controvèrsia. Tots els instruments mèdics s’han d’entendre així, en el marc d’un procés de codificació contingent, en un context històric precís, sotmesos a circumstàncies particulars.