![Al fons a la paret l'esquelet humà Pepito en sala de dissecció del Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona, 1901. [Arte y Parte, 1998]](/Upload/Imatges/1/1/115.jpg)
L’ENSENYAMENT DE L’ANATOMIA HUMANA: EL CAS D’EN PEPITO
Mitjançant una ingent iconografia, al llibre Dissection (2009) John H. Warner i Jim Edmonson van reflexionar sobre la relació dels estudiants de medicina amb el cadàver a partir de la pràctica dissectiva. Entesa com a ritual de pas, la dissecció forçava una sensibilitat emocional i un aprenentatge compartit que afavoria el sentit d’identitat professional. Això, però, no era una novetat. Sí ho era, en canvi, la seva representació visual mitjançant la fotografia. Un fet conegut arreu del món occidental, des del darrer terç del segle XIX al primer terç del segle XX. Aquí recordem des de fotografies que mostren disseccions en taules de fusta armades al cementiri del poble fins la popular mise en scène protagonitzada per Santiago Ramón y Cajal.
La fotografia del jove estudiant de medicina i fotògraf amateur Joaquim Pla Janini (1879-1970) sobre la classe d'anatomia (Barcelona, 1901) forma part d’aquesta representació estètica del ritual esmentat. A més, interessa aquí per l’espai –la sala de disseccions de l’antiga Facultat de Medicina al carrer del Carme, que no era l’antic teatre anatòmic encara conservat– i pel moble situat darrera dels estudiants, que preserva un esquelet humà. Des de finals del segle XVIII fins ben entrat el segle XX, la preparació de peces anatòmiques humanes, naturals i artificials, artesanals o manufacturades en sèrie, normals o patològiques, de cos sencer o fragmentat va contribuir a normalitzar per la via de la convivència la relació emocional i sensorial amb les restes humanes, i també a configurar l’anatomia com un ciència museològica.
Pel volts del 1900, són nombrosos els esquelets humans conservats, emprats en escoles d’ensenyament primari, secundari i universitariper a l’ensenyament de l’anatomia. Si a la premsa del període abunden les notícies relacionades amb restes òssies humanes, encara avui dia molts domicilis d’aquells que foren estudiants de medicina fins a les primeries dels 1990 conserven tot tipus d’ossos humans cedits amb permís als cementeris municipals. La legislació ha canviat des d’aleshores, forçada també per raons ètiques i morals.
L’esquelet que apareix al moble de la fotografia de Janini tenia nom, Pepito, potser inventat pels estudiants del 1900, com també la història apòcrifa que havia estat el cos d’un venedor ambulant de diaris amb parada a les Rambles barcelonines. Potser aquesta fràgil separació entre la persona i l’espècimen formava part de la naturalització del règim d’exhibició de “lo humano”. Segons aquesta i altres fotografies, es tracta, en tot cas, d’un esquelet itinerant, que va del carrer del Carme al museu anatòmic de la nova facultat del carrer de Casanovas (ca. 1906), al museu d’anatomia patològica (ca. 1920s) i al departament d’anatomia (ca. 1940s) fins a la seva donació al Museu d’Història de la Medicina de Catalunya ubicat al passatge Mercader (ca. 1980s) i traslladat als magatzem d’Artès (ca. 2008). En sabem poc, però, sobre aquests contextos d’exhibició i els públics tant d’aquest esquelet com d’altres anatomies barcelonines.
2017 © Col·legi Oficial de Metges de Barcelona | Nota legal | Web realitzada per MediTecnologia
