El laringoesteroscopi que presentem constitueix un objecte singular, poc freqüent entre el material clínic dels especialistes del trànsit al segle XX. Una tecnologia basada en dos instruments: la fotografia estereoscòpica i el laringoscopi.
El desenvolupament de la fotografia al segle XIX introduí una nova forma d’interpretació científica de la il·lustració mèdica com a element auxiliar de la clínica mèdica. La fotografia clínica s’obrí pas a Catalunya amb moltes dificultats al llarg de la segona meitat del segle XIX, sobretot a càrrec de metges a títol individual, no institucional, i de manera especial en l’àmbit de la microfotografia. A finals de la centúria, les capacitats d’enregistrament de la fotografia es multiplicaren gràcies a noves tecnologies, com ara les lens anastigmàtiques —no cilíndriques– o innovacions tècniques com l’estereoscòpia fotogràfica. L’esteroscopi havia estat dissenyat per l’anglès Charles Wheatstone el 1840, a partir de la seva explicació sobre la visió binocular, tot mostrant que la sensació de solidesa s’aconsegueix mitjançant la combinació en el cervell de dos imatges planes separades, vistes alhora amb un ull cadascuna.
Fou també a mitjan segle XIX quan l’arquitectura de la larinx i la visió directa de les seves lesions internes, objectiu fonamental de la semiologia anatomoclínica, es manifestà de manera definitiva arran els treballs damunt les cordes vocals del mestre de cant Manuel García. La larinx deixà de ser un òrgan intern per als metges i el laringoscopi, no sense entrebancs, esdevingué un instrument fonamental per a l’exploració i establiment del diagnòstic de la cavitat. Si bé al llarg de la segona meitat del segle, la laringoscopia esdevingué un mètode d’examen rutinari, no fou fins gairebé la fi del segle quan Alfred Kirstein (1895) aconseguí desenvolupar la laringoscopia directa en aplicar alhora la bombeta incandescent a partir d’un esofagoscopi.
La màquina de fotografies estereoscòpiques que presentem fou ideada pel metge francès Jean Garel i fabricada pel constructor Henri Péter a Lió en aquells anys. De fet, el 1897, el Dr. Garel publicà a Paris un Atlas stéréoscopique d’anatomie du nez et du larynx, que incorporava 30 fotografies de l’anatomia normal i patològica dels òrgans esmentats. L’objectivació de les patologies de la larinx mitjançant el registre fotogràfic contribuí a una millor descripció i classificació anatòmiques i permeté que la laringologia es consolidés com a especialitat amb entitat pròpia. A la facultat de medicina de Barcelona, l’especialitat en oto-rino-laringologia no es produí fins el 1915.
2017 © Col·legi Oficial de Metges de Barcelona | Nota legal | Web realitzada per MediTecnologia
