oftalmologia: transició
Per què transició? Doncs perquè crec
que he viscut el que definiria com el final d'una època
i la transició a l'època actual. La transició
ha estat passar de l'oftalmòleg polivalent -el que
practicava tota l'especialitat: mitjans de diagnòstic,
tractaments mèdics i/o quirúrgics- a l'oftalmòleg
monovalent -el que, degut a la complexitat creixent de l'especialitat,
exerceix solament una part concreta de l'oftalmologia.
Vaig iniciar-me en Oftalmologia a la meitat del segle XX.
L'ensenyança rebuda a la Facultat de Medicina, pel
que fa a l'assignatura d'aquesta especialitat, no era ni de
bon tros suficient per poder considerar-se en condicions d'exercir-la,
tot i que el catedràtic, D. Mariano Soria, era un excel·lent
oftalmòleg i sabia ensenyar. Calia, doncs, ampliar
i practicar els coneixements rebuts sota la direcció
d'un bon mestre i en una institució que permetés
fer-ho. Vaig tenir la sort que aleshores el Cap del Servei
d'Oftalmologia de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau fos
un oncle meu, el Dr. F. Bordàs. Ell i els seus col·laboradors
del Servei foren els meus mestres. Allí vaig adquirir
una formació suficient per començar a exercir
l'especialitat a començament dels anys cinquanta, dins
el període caracteritzat com el de l'oftalmòleg
polivalent. De fet, l'oftalmologia, constituïda com a
disciplina universitària en començar el segle
XX, es va veure constreta a donar una instrucció teòrica
i generalista, que calia completar amb una formació
pràctica extrauniversitària. Un cop adquirida
aquesta instrucció teòrica i pràctica,
l'oftalmòleg es trobava en millors condicions per tal
de resoldre la varietat de situacions que es presentaven a
la pràctica diària. Així, calia saber
fer-ho tot: recuperació de visió (graduació
de la vista, ortòptica, etc), diagnòstics amb
una manca esfereïdora de mitjans, tractaments mèdics
amb un ventall força reduït de fàrmacs,
cirurgia a vegades condicionada pels esmentats problemes de
diagnòstic previ i també per un instrumental
encara poc actualitzat.
La transició cap a l'oftalmòleg monovalent la
va anar produint la progressiva aparició d'instruments
tècnics entre els anys cinquanta i seixanta, com ara:
nous mitjans de diagnòstic -ElectroRetinoGrama (ERG),
Escànner, AngioFluoresceingrafiaRetiniana (AFGR)-,
nous tractaments farmacològics -antibiòtics,
hipotensors oculars, etc-, millores en la pràctica
quirúrgica -criocirurgia, làsers, etc- i nous
elements per la recuperació de visió -lents
precornials, lents intraoculars, etc. Aquesta complexitat,
creada pels canvis tecnològics, ha superat les possibilitats
que un sol metge pugui abastar-ho tot satisfactòriament.
Així, doncs, en benefici dels malalts, avui dia existeixen
els especialistes de retina, de glaucoma, etc, sense que això
hagi significat que als nous especialistes els manqui el necessari
coneixement global de l'oftalmologia. Què reserva l'esdevenidor
pels oftalmòlegs del demà?
Dr. Enric Mateu Bordàs
Oftalmòleg
© Col·legi Oficial de Metges de Barcelona 
