ampliar imatge

el polarímetre i el sacarímetre

El polarímetre constituí una de les respostes instrumentals donades a l'estudi de les propietats de la llum, en concret a la comprensió del fenomen de l'òptica física de la polarització de la llum. És a dir, la condició produïda per les ones lluminoses d'un raig de llum que vibren en únic pla quan incideix damunt de certs materials.
Les recerques efectuades a començament del segle XIX ampliaren l'anàlisi dels efectes produïts per la llum polaritzada des dels sòlids cristal·lins a d'altres substàncies, òpticament actives, d'origen animal i vegetal, que mostraven la capacitat de modificar el pla de polarització de la llum. De manera immediata, aquestes idees es traduïren en la creació de nous objectes, com el polarímetre. En bona mesura hi contribuí el geòleg William Nicol, qui ideà un prisma format per dos porcions de cristall d'espat d'Islàndia que permetia polaritzar la llum. L'aplicació del prisma de Nicol a cada extrem del polarímetre permeté l'anàlisi de la substància òpticament activa situada al mig en produir-se un gir en el pla de polarització de la llum. El valor d'aquest gir es podia mesurar en graus, tot facilitant el càlcul de la concentració de l'esmentada substància.

Els objectes que presentem, dos polarímetres-sacarímetres i un encenedor de Robert Bunsen, que proporciona el raig de llum, possibilitaren la transferència de tècniques i l'adaptació de noves aplicacions en d'altres disciplines, com la medicina, la farmàcia i altres indústries relacionades.

Una de les substàncies que concentraren major atenció en la segona meitat del segle XIX, per raons mèdiques i industrials, fou el sucre. El sacarímetre partí aleshores de la base del polarímetre com a instrument destinat a la mesura de la quantitat de sucre d'una substància. A finals d'aquella centúria, aquells aparells foren utilitzats per metges i farmacèutics per a determinar la presència de glucosa en orina i facilitar el diagnòstic de la diabetis, entre d'altres aspectes. Una solució formada per la combinació d'un reactiu en l'orina era sotmesa al raig de llum i en funció de la rotació observada en el pla de polarització era possible determinar la concentració de sucre d'una substància com l'orina.

Aquesta tècnica resta, no obstant, ràpidament relegada de l'àmbit mèdic i farmacèutic a d'altres sectors industrials i duaners, a causa de factors diversos com ara: la complexitat i confusió dels càlculs -els fabricants adoptaven diverses escales sacarimètriques- i el desenvolupament, a principis del segle XX i de gran ús fins els anys 1940, de senzills sacarímetres de fermentació -per M. Einhorn i Th. Lohnstein-, que permetien conèixer els valors de glucosa sense necessitat de càlculs, i de micromètodes bioquímics, com ara l'experimentat per I. C. Bang, que ampliaven el ventall de substàncies d'estudi en l'àmbit de la química fisiològica.