ampliar imatge

la transfusió sanguínia en temps de guerra

El desenvolupament de les tècniques de transfusió hemàtica s'arrela en un llarg període d'experimentacions que abraça la totalitat del segle XIX. Durant aquesta centúria, foren provats dos procediments de transfusió sanguínia, directa i indirecta, que comptaren amb partidaris i detractors, sense que cap dels dos s'imposés a causa de les dificultats tècniques (problemes de conservació, coagulació, infecció) i de l'alt índex d'accidents que es presentaven. L'experimentació, no obstant, continuà el seu camí: els metges, tot practicant transfusions autòlogues, heteròlogues i homòlogues; els constructors d'instruments, tot perfeccionant cadascun dels procediments esmentats. Mentre la transfusió indirecta es fonamentà en la teoria del batiment o desfibrinació de la sang, previ a la injecció, com a mètode uniformitzador del tamany dels glòbuls vermells, la transfusió directa, homòloga, compendià els avantatges en els riscs i pèrdua de propietats que comportava la sang conservada. Ambdues tècniques continuaren vigents en el context del desenrotllament de les bases experimentals de la pràctica clínica de la transfusió i de la urgència plantejada per les necessitats creades pels conflictes bèl·lics europeus de principis del segle XX.

Els instruments que mostrem donen compte de la persistència d'ambdues tècniques en el context espanyol dels 1930. En efecte, si bé la definició dels "grups sanguinis" (1901) recolzà la transfusió directa en facilitar la determinació prèvia de compatibilitats, l'esbrinament d'un element clau en la transfusió indirecta, la troballa d'un anticoagulant estable, poc tòxic i amb propietats preservatives, el citrat sòdic, obrí la porta a nous enginys i a la possibilitat de crear bancs de sang. D'una banda, la xeringa dissenyada pel metge francès Louis Jubé (1927) constituí un dels múltiples mètodes del període de transfusió directa de sang pura o fresca, no citratada, de braç a braç. D'altra, la solució tècnica provada pel metge català Frederic Duran Jordà (1937) basada en una ampolla de vidre autoinjectable, que adaptà per emmagatzemar el plasma, prèvia comprovació del grup sanguini, filtrat, citratat i envasat al buit en condicions asèptiques. Les possibilitats d'èxit del mètode de Duran s'evidenciaren en el nombre de donacions efectuades i en la quantitat de plasma conservat i transfos al front, mitjançant camions refrigeradors, i a la reraguarda. També en la creació al front del Servei de Transfusió de Barcelona, que permeté consolidar un banc de sang, que serví de model a l'Anglaterra de 1940 i on Norman Bethune conegué les tècniques que poc després practicà a Madrid i després a la Xina, tot mostrant la utilitat d'emmagatzemar grans dosis de plasma com a recurs terapèutic. És a dir, uns elements fonamentals per a la teràpia transfusional desenvolupada als anys 1950-1960, fonamentada en la substitució de las ampolles de vidre per bosses de plàstic i en l'ús específic dels diferents components sanguinis.