|
aparell per a pneumotòrax
de Forlanini
El mateix any que Robert Koch (1882) identificà el
bacil causant i establí la natura infecto-contagiosa
de la tuberculosi, Carlo Forlanini definí les bases
teòriques del pneumotòrax artificial, comprés
com a part de la terapèutica quirúrgica contra
la forma pulmonar de la malaltia. Entre el conjunt de mesures
de lluita contra una malaltia que delmava la població
europea, el principal tractament de la tuberculosi pulmonar
fou, fins mitjan segle XX, el pneumotòrax artificial,
un dels mètodes que integraren la col·lapsoteràpia.
La proposta teòrica de Forlanini s’inscrivia
en una llarga tradició històrica: al Corpus
Hippocraticum ja es considerava la inducció artificial
del pneumotòrax en el drenatge de l’espai pleural.
L’experimentació del pneumotòrax amb animals
i l’observació de la millora de les lesions tuberculoses
en el pulmó humà quan apareixia el pneumotòrax
espontani, descrites en el primer terç del segle XIX,
donaren pas a un conjunt d’intervencions experimentals
que de mica en mica proporcionaren les bases de la toracentesi,
la toracotomia i la toracoplàstia. Les operacions i
experiments clínics portats a terme a finals del segle
XIX vingueren a confirmar i perfeccionar la tècnica
descrita pel metge italià, reconeguda oficialment el
1912. A Catalunya, les primeres operacions es practicaren
el 1911 per Riba de Sanz, Jacint Reventós i Lluís
Sayé, tot donant pas a una interessant literatura mèdica
de descripció i transmissió de la pràctica
en els anys següents. Fou en aquests anys quan es difongué
l’aparell de pneumotòrax que presentem i entrà
a formar part de l’instrumental terapèutic davant
de certes manifestacions de la tuberculosi pulmonar.
L’aparell, de disseny portàtil, consistia en
un sistema de vasos comunicants de vidre connectat a una clau
de tres passos. Una pera de Richardson empenyia alhora, a
través de tubs de goma, l’aigua i l’aire
del gas —nitrogen— vers la cavitat pleural, travessada
per una agulla esterilitzada de Saugmann proveïda d’un
mandrí, i comunicava els recipients de vidre amb un
manòmetre d’aigua, que permetia controlar la
pressió pleural i la quantitat d’aire insuflat
a la cavitat. L’aplicació del pneumotòrax
terapèutic es portava a terme un cop cada 10-15 dies
durant 3-4 anys, tot renovant la injecció d’aire
a la cavitat pleural amb la idea d’aconseguir la cicatrització
de les ferides. El control de la tècnica es perfeccionà
gràcies als raigs X i a la creació de gabinets
radiològics, tot permetent un seguiment precís
de la pràctica mitjançant la visió del
pulmó lesionat. Això comportà la formació
de tisiòlegs especialitzats en el pneumotòrax
des dels anys 1920, amb una clientela forçosament estable
i segura. La combinació amb antibiòtics a mitjan
segle XX perllongà uns pocs anys aquesta tècnica
fins l’abandó progressiu en els anys 1960.
|
© Col·legi Oficial de Metges de Barcelona 
