ampliar imatge

l'electrocardiògraf de corda d'Einthoven

Un dels objectes més singulars que posseeix el Museu és l'electrocardiògraf basat en el galvanòmetre de corda d'Einthoven. De fet, el Museu no té un, sinó dos exemplars d'aquest interessant instrument mèdic. Ambdós fabricats pel mateix constructor, Établissements G. Boulitte, de Paris, entre els anys 1910 i primers anys 1930, i emprats primer en els laboratoris de fisiologia experimental i poc després a les sales de patologia dels hospitals.

La incorporació de l'electrocardiògraf a la pràctica clínica quotidiana en els anys 1930 fou determinant per a convertir la cardiologia en una especialitat mèdica amb entitat pròpia. El camí recorregut fins aquell moment constitueix un dels capítols més interessants de la història de la ciència contemporània, obert en bona mesura a partir de la controvèrsia suscitada al voltants de l'estimulació elèctrica dels músculs per part de Galvani i Volta en el trànsit al segle XIX. El desenvolupament aleshores d'una nova ciència mèdica, d'arrel mecanicista, on la fisiologia era entesa com la física i la química de l'organisme animal va permetre la successió d'un seguit d'experiments i demostracions que consolidaren l'anomenada "medicina de laboratori". Així, la necessitat de mesurar la intensitat i les variacions del potencial elèctric originades en els músculs es traduí en el desenvolupament d'instruments susceptibles de traçar el registre gràfic de les funcions i els trastorns fisiològics. La construcció i els experiments practicats amb el galvanòmetre, el reòtom, el quimògraf i l'esfigmògraf establiren les bases de l'exploració clínica dels trastorns circulatoris. La semiologia fisiopatològica circulatòria experimentà un auge definitiu en el darrer terç del segle XIX, en part gràcies a l'obtenció dels primers registres gràfics generats per les corrents d'acció del múscul cardíac mitjançant l'electròmetre capil·lar de mercuri. El fisiòleg danès Willem Einthoven fou capaç de resoldre el problemes d'estabilitat i d'errors matemàtics dels registres gràfics, causats per la inèrcia de l'electròmetre, mitjançant el desenvolupament del galvanòmetre de corda (1903).

Aquest instrument enregistrador permetia, mitjançant un fil de quars electroimantat susceptible de desviar-se en ser travessat per un corrent, l'obtenció de traçats corbs electrocardiogràfics uniformes. Les teories físiques i químiques foren aleshores combinades amb els coneixements existents en òptica i fotografia. D'aquesta manera, fou possible transformar i projectar el moviment del fil de quars, mitjançant una làmpada d'arc, per a finalment enregistrar l'acció en una pel·lícula fotogràfica mòbil. L'aparell inicial fou modificat i fet accessible per constructors francesos i anglesos en les primeries del segle XX.

El nou electrocardiògraf permetia un millor estudi de les arítmies que el procurat pel polígraf, així com una observació més acurada de les hipertròfies ventriculars. La medicina obria aleshores una nova porta, la de l'electrocardiografia, el fonaments tècnics de la qual gairebé no han variat, destinada a esclarir alguns dels misteris de la patologia cardíaca.