|
guia didàctica
sobre termometria (3)
La recerca portada a terme al llarg del segle XVIII contribuí
a l'extensió de l'adquisició dels nous aparells,
en especial termòmetres i baròmetres, entre
les classes benestants de determinades contrades europees.
Un fenomen que es traduí en la domesticació
de la temperatura ambiental.
Aquesta qüestió ens permetria de plantejar el
tema dels públics dels instruments: en aquest cas del
trànsit dels usos experimentals "professionals"
als usos domèstics.
Aquest fenomen no tingué els mateixos ritmes en matèria
de domesticació de la temperatura corporal. Això
no vol dir que l'ús del termòmetre com a instrument
per a l'establiment del diagnòstic de les malalties
no es produís o no fos objecte de disputa entre alguns
metges des del segle XVII i sobretot des de principis del
segle XVIII.
En aquest període ja es manifestà el recurs
als conceptes de les ciències naturals per part de
determinats metges. De fet, es tracta d'una qüestió
que ens permetria de parlar, des del punt de vista de la medicina,
del galenisme i l'humoralisme clàssics i de la disputada
implantació d'aquest instrument com a eina d'exploració
regular del cos en les malalties.
També ens permetria de parlar de la construcció
de la història clínica al llarg d'aquest període
i de les diferències existents entre els conceptes
de símptoma -com a manifestació subjectiva d'alteració
dels processos vitals- i de signe -com a fet objectiu, susceptible
de ser mesurat.
L'aplicació experimental del termòmetre a la
medicina esdevingué sistemàtica al llarg del
segle XIX i, més enllà de les escales termomètriques,
dels diferents models experimentals desenvolupats i dels diversos
components emprats, aquesta pràctica es traduí
en descripcions i classificacions de malalties a partir dels
registres o inscripcions produïdes per aquells instruments.
És a dir, en la creació d'una altre element
característic d'aquella pràctica científica.
|
© Col·legi Oficial de Metges de Barcelona 
següent